Article
La història de Polònia ens demostra com un estat pot sobreviure durant segles sense una llengua i una religió comunes.
Els anys seixanta són mirall i reflex de la nostra millor voluntat i del nostre pitjor conformisme. Assumir-los i superar-los, un repte pendent.
Daga
La independència en un món distòpic és possible.
A les escoles no ensenya l’origen històric de la nació catalana, tot esborrant la nostra identitat anterior a l’existència de l’Estat espanyol.
El concepte Països Catalans respon a un tacticisme que ha demostrat ser inútil.
Quan repassem els moments en què s’ha desplegat històricament la Idea Catalana es desvela el sentit últim de la lluita per les regnes del nucli de poder que Catalunya representa.
Part de les crítiques que es mereix el feminisme són per ser un moviment modern.
Cal deixar enrere els tacticismes i començar a anomenar les coses pel seu nom.
El 1922 un partit-milícia va plantejar-se la independència de Catalunya.
L’acusació de botifler sempre penjarà damunt del cap de qualsevol que gosi potinejar l’engranatge social que aguanta l’ocupació del país —i de vegades amb raó
Catalunya no va poder afegir-se a la llista dels estats nació europeus durant els segles XIX i XX.
Luchino Visconti va aprofitar la història de Lluís II de Baviera per parlar-nos del perill de l’idealisme.
Esperit 2025. Tots els drets reservats.
Rep cada número, directe a la teva bústia
