Article
L’optimisme i el pessimisme són dues formes d’encarar la situació nacional a nivell personal, però ambdós extrems, un cop traslladats al plànol polític, poden comportar riscos.
Orientant-se cap a posicions marcadament conservadores, els nous partits independentistes corren el risc d’acabar servint als interessos de les dretes espanyoles.
En la batalla pel control de les ments, els catalans tenim un lleuger avantatge: fa temps que observem el rentat de cervells al nostre voltant.
L'acció humana és el motor de la història.
Quantes oportunitats perdudes es pot permetre Catalunya, abans d’arribar indefectiblement a un punt de no retorn?
La fotografia, com qualsevol altre producte cultural, també està condicionat per la dimensió política. Cal preguntar-nos sempre quin discurs apuntalen les imatges.
Que les critiques al procés s’estiguin convertint en el nou gènere d’èxit entre un públic independentista, no és més que una nova versió del masoquisme català.
Caure en els discursos pessimistes que, darrerament, es fan a Catalunya és una forma de justificar la covardia i la inacció, un risc que no ens podem permetre.
El món és testimoni inconscient de l'emergència de noves formes de totalitarisme.
L’independentisme sobreviu sota la capa de gebre del postprocés.
El dipnou és un peix que dona un exemple simbòlic.
Venen anys d’estancament polític en què el desencantament és una opció inevitable, però també útil, pels resistencialistes.
Esperit 2025. Tots els drets reservats.
Rep cada número, directe a la teva bústia
